Senyora de 96 anys amb deteriorament cognitiu molt greu (GDS-FAST 7 subestadi c) i amb malaltia crònica avançada (MACA) que no vol menjar i està deshidratada. Per aquest motiu, es trasllada a la infermeria on se li posa sèrum i tractament però s’arrenca la via.
És ètic forçar la hidratació a una persona amb deteriorament cognitiu molt greu i malaltia crònica avançada?
persones grans, document de voluntats anticipades (DVA), dignitat, presa de decisions
- Ley 41/2002, de 14 de noviembre, básica reguladora de la autonomía del paciente y de derechos y obligaciones en materia de información y documentación clínica
- Documento de Sitges 2009. Capacidad para tomar decisiones durante la evolución de una demencia: reflexiones, derechos y propuestas de evaluación. Barcelona: Editorial Glosa, 2009 pàg. 30.
- Comité de Bioética de España. Consideraciones éticas y jurídicas sobre el uso de contenciones mecánicas y farmacológicas en los ámbitos social y sanitario. Madrid, 2016, pág. 32.
1. Com que es tracta d’una persona amb GDS-FAST 7 subestadi C, l’actuació més beneficiosa que han de realitzar els professionals no és forçar la hidratació sinó garantir mesures de confort a la persona usuària, després d'haver descartat que la causa de no voler menjar i la deshidratació no sigui una causa tractable, donat que aquesta situació podria ser revertida després d'aplicar un tractament adequat. L’anterior decisió a vegades pot comportar discrepàncies amb la família, què pot interpretar-ho com una inactivitat per part dels professionals. Per aquest motiu, els professionals hauran de treballar amb la família per fer-li entendre que l’aplicació de mesures de confort és l’actuació més respectuosa amb els principis de la bioètica, concretament amb els principis de beneficència i no maleficència.
2.- Els membres també es plantegen quina resposta es donaria a aquest cas si es tractés d’una persona amb un GDS-FAST inferior al 7C. En aquest supòsit, el primer que s’hauria de fer, independentment de si la persona té malaltia crònica avançada o no, és observar si té capacitat natural per decidir. Si la persona té capacitat per decidir, encara que tingui demència, s’ha d’acompanyar en el procés de decisió i respectar el seu posicionament, sempre que no hi hagi un problema mèdic tractable que pugui alterar la seva decisió (ex. quadre depressiu, infecció, efecte secundari d'un medicament,..). En aquest sentit, no es podrien utilitzar dispositius de contenció mecànica si la persona usuària no els accepta, donat que a major grau d’autonomia menor intervenció del principi de beneficència.
Si la persona no té capacitat per decidir s’hauria de determinar si la manca de capacitat és donat a un problema mèdic associat, ja que a vegades aquests poden alterar transitòriament la consciència de la persona usuària (ex. infecció urinària). En cas afirmatiu, s’hauria de tractar primer aquest problema mèdic i veure si la persona recupera la consciència. Si la persona no té capacitat per decidir i no hi ha cap problema mèdic associat, els professionals han de realitzar les actuacions que garanteixin el millor interès per a la persona usuària, donat que aquesta no pot prendre decisions lliures i responsables. En aquest sentit, els professionals manifesten que les contencions són una mesura molt restrictiva per a les persones usuàries donat que limita la seva llibertat de moviment. Per aquest motiu, el seu ús ha de ser l’última opció, és a dir, quan sigui necessària per garantir el major benefici per a la persona usuària i no es puguin aplicar altres mesures menys restrictives. En aquest cas, la informació i el consentiment recauran en el seu entorn més pròxim, de conformitat a l’establert a l’article 9 de la Llei 41/2002.
3.- Respecte a la capacitat decisòria, els membres addueixen que no hi ha una guia universalment acceptada per dilucidar la mateixa. A més, si bé a nivell exploratori hi ha proves senzilles i breus com ara el GDS, aquestes només ajudaran “a detectar casos que posteriorment requeriran una avaluació formal para elucidar sobre la competència”. En aquest sentit, cal fer referència al Document de Sitges de 2009 en el què es descriu de manera fàcil i concisa les funcions cognitives que intervenen en la presa de decisions i com explorar-les per emetre un informe clínic que tradueixi el dèficit neurològic i la seva conseqüència funcional.
D’altra banda, és pertinent destacar que la incapacitat d’una persona no sempre exclou la seva capacitat per decidir en tots els aspectes de la seva vida, donat que a vegades aquesta incapacitat és parcial, és a dir només limitada a alguns àmbits de la vida de la persona usuària com ara l’econòmic. Per tant, serà necessari tenir present l’abast de la incapacitació per considerar si la persona té capacitat de decisió.
Finalment, els membres afirmen que, com indica el Comitè de Bioètica d’Espanya, “és més la intenció o les conseqüències de l’ús de la contenció, que el dispositiu en si, el que determina el conflicte ètic”.