Famílies de darrera la tanca, comunicació simbòlica

Descripció de la bona pràctica

Durant la situació de la pandèmia de la Covid-19, vam organitzar-nos la treballadora social i el psicòleg per a fer acompanyament a les famílies a través de videotrucades i contacte telefònic.Vam generar un espai setmanal al jardí del centre on a través de darrera la nostra tanca les famílies podien visitar als seus familiars. D’aquesta manera facilitàvem el contacte i vincle entre la persona que vivia al centre i la seva família, reduint la percepció d’incertesa de la situació, abandonament, tristesa i culpabilitat que podien experimentar tant les famílies com les persones que viuen al centre. En els casos de persones amb major dependència, el psicòleg (i posteriorment, tot l’equip de gerocultors o tècnic) explicaven maneres de comunicar-se més simbòliques i positives a les famílies. Per exemple, en comptes de dir: “et vull agafar la mà” à reformular-ho de la següent manera: “ara t’agafo la mà, mare/pare”, “noto la teva escalfor”, “sento com m’apretes la mà, m’acaricies els dits”, etc. El tècnic o auxiliar que estigués fent suport en aquell moment, seguia les accions i transmetia a la persona que viu al centre el què la família anava dient. L’experiència va tenir un impacte molt positiu, tant per les persones que viuen al centre com per les famílies i treballadors. Algunes famílies van verbalitzar “el petó que et fa a tu, el sento jo també, és com si me’l fes a mi”, “sento la teva mà com a meva i noto l’apretada de la mare, mil gràcies”. Es van generar escenes molt tendres on tots, d’una manera o altre hi formàvem part com actors imprescindibles.